sábado, 31 de mayo de 2014

El cotxe fantasma

El cotxe fantasma és com s'anomenà al cotxe que els revolucionaris feien servir per eliminar a persones considerades faccioses. Val a dir que no és un terme únic a Catalunya ja que en el bàndol franquista també hi van haver 'cotxes fantasmes' que feien servir falangistes i altres elements d'extrema dreta contra els republicans i persones d'esquerres. Però si parlem de Granollers, o també arreu de Catalunya, quan parlem de 'cotxe fantasma' era aquell que van utilitzar, suposadament, els membres del Comitè Revolucionari Antifeixista per fer desaparèixer algunes persones de dretes de la localitat o de la comarca. Ni què dir que sobre aquest tema hi ha moltes afirmacions que són difícils de contrastar, tot i que sí vaig poder comprovar quin era el cotxe que feien servir els responsables del comitè, però que no es pot demostrar si era aquest el vehicle que s'utilitzava per cometre actes de violència.

Aquest és part del capítol en què es parla d'aquest vehicle. Cal tenir en compte que a l'any 1936 existien molt pocs cotxes i els tenien, sobretot, gent més adinerada.

Pere Pi Cabanas recorda un dia als inicis de la guerra que anava amb uns amics en bicicleta. “Un dia pujant pel cementiri de Granollers venint de Cardedeu, ens vam aturar al costat d’unes vinyes. Els set o vuit que anàvem vam deixar la bicicleta en un racó per menjar raïm. Ja era tard i de repent vam veure el ‘cotxe fantasma’. Vam escoltar uns trets i vam marxar més ràpid que en Cañardo. Vaig arribar a casa, que la teníem a la carretera, i després vaig veure que passava el mateix cotxe. Ens vam assabentar que havien matat el gendre del duc de Solferino”.

En el context revolucionari es generalitzà el cotxe o auto fantasma, un automòbil que en la memòria popular s’havia utilitzat per fer escorcolls i detencions il·legals que acabaren sovint amb la mort. Molt s’ha parlat d’aquest vehicle, que era de fet el cotxe (o més d’un) utilitzat pels responsables del Comitè Revolucionari. És clar que de seguida va adoptar el nom de ‘fantasma’ arreu del país perquè era el vehicle en el qual es cometien els assassinats durant la revolució. Hi ha poques informacions sobre qui anava al cotxe. A Granollers la Causa General franquista denuncià a diversos persones que conduïen aquest automòbil.

Alguns testimonis, com Joan Riera, asseguren que era un Mercedes descapotable de color gris fosc incautat pel Comitè a Cardedeu. Altres creuen que era un Chrysler tapat, com indica Joan Pi que treballava al Garatge Baulenas i més d’una vegada li havia tocat netejar. Tomàs Coll deia a El Tot de Granollers que era un Mercedes esportiu de color vermell que fou requisat a Esteve Fernández de can Rosanes de la Garriga. Albert Masat havia sentit a dir que “era un automòbil de Can Massó dels Saldos que a la part de davant portava una sirena”.

Una altra de les característiques és que tenia una campaneta. Tomàs Coll assegura que tenia un so característic “i quan l’escoltaven, la gent ja tremolava”. Manel Pagès diu que hi havia un Citroen d’11 cavalls negre requisat a en Puig dels taxis que el consideraven com a cotxe fantasma. En alguns casos actuava en plena llum del dia però la major part de vegades ho feia de nit per passar desapercebut. Segons Carles Roig en el seu estudi sobre el fenomen dels incontrolats, la intervenció del ‘cotxe fantasma’ o ‘el passeig’ “passava quan un comitè local feia venir un comitè veí més o menys llunyà o conegut per realitzar aquestes accions, quedant així immune de tota responsabilitat. Els membres d’aquest cotxe tenien tota la informació que els calia per dur a terme la seva tasca selectiva i precisa”. Gent d’altres pobles coneixien aquell vehicle. Segons Jaume Cors, de Parets, “un dia es va presentar el Mercedes de Granollers. Quan van anar a buscar a la víctima, diversa gent del poble no va permetre que ho fessin i li van rebentar les rodes”.

El 1936 no tots els granollerins disposaven de cotxe. El nombre d’ aquests vehicles era reduït i tan sols en tenien els que disposaven d’algun negoci, propietaris o els que necessitaven un vehicle pel seu treball. “El 1936 ben poques persones tenien un cotxe. A casa meva no en teníem cap. No era normal disposar-ne”, diu Pere Diumaró, llavors un nen que vivia amb els seus pares i avis a la Taberna de Can Peret, a la cantonada amb la plaça de la Corona. A partir de l’esclat de la guerra, el cotxe fou un objecte molt preuat i es van requisar gran part dels vehicles de Granollers. Albert Masat recorda que als primers dies de la revolució “el primer que requisaren foren tots els cotxes i anaren a les cases bones a arreplegar el que podien. Recordo un propietari català que tenia un negoci a Montevideo i que aquells dies es trobava a Granollers. Ell disposava d’un Fiat i vivien al carrer Ricomà amb la seva dona italiana. Es deia Valentí Diviu i havia estat propietari de casa nostra. Li van requisar el cotxe però crec que res més. Millor per als milicians perquè la seva dona, Antonia Do Battoglio, era una italiana de molt caràcter i geni”.

De cotxes en circulaven ben pocs i per això qui en tenia es deixava notar molt. Manel Pagès recorda que hi havia ‘El milionari de la Roca’, que tenia cotxes de qualitat “i sempre es passejava amunt i avall amb els seus automòbils. Es posava al costat del Casino quan sortia tothom i es quedava allà dret ensenyant les claus del cotxe aviam si picava alguna”. Teresa Soley reconeix que un dels cotxes del ‘milionari de la Roca’ l’havia conduït Cebrià Clavera, el seu cunyat, i el portava amunt i avall per la carretera. “Això el va fer mal veure, tot i que només el portava perquè li agradaven molts els cotxes però segur que no l’havia anat ni a requisar”. Manuel Pagès també disposava d’un cotxe Essex que també va ser requisat: “El 19 de juliol de 1936 vaig anar cap a la Fonda Europa i se’m va acostar un noi que treballava al nostre forn de pa, en Gudayol, en companyia d’un altre que portava un sac a l’esquena on es veia que hi duia una escopeta. Em va dir que requisaven els cotxes de Granollers per anar a Barcelona a aturar el feixisme i em van demanar si els hi podia entregar i els hi vaig donar. Després vaig anar cap al Casino, on era el meu pare, i li vaig explicar tot. Em va dir que ben fet perquè calia aturar el cop”.

Altres cotxes confiscats foren els del cambrer Manel Coll que va denunciar que el seu Renault se’l van quedar les Joventuts Llibertàries i després el van dur avariat a Can Baulenas on fou desmuntat. Joan Barnils, nascut a Hostalets de Balenyà i resident a Granollers, era un tractant de tripes. Denunciava que un dia de desembre de 1936 es van presentar dos individus i li van requisar la motocicleta marca Altomoto de tres cavalls i mig de força. Van deixar un paper signat pel Departament de Defensa. La moto estava al Garatge Eloy. Aquesta motocicleta va ser utilitzada per fer controls i després la van dur al front d’Aragó. El 1936 Josep Baulenas, propietari d’un conegut Garatge i taller, disposava de diversos cotxes i li foren confiscats. Leonor Llorens tenia un Renault, Pere Colomer un Ford de 4 cilindres, el pintor Vicenç Albarranch un altre Opel, Rafael Prades un Ford, Adelí Serra –que el seu pare tenia un negoci de roba- tenia un Citroen o Elvira Anglada un Ford. Juan Ramírez Vidal, nascut a Alhama (Múrcia) el 1909, treballava com a viatjant pel propietari Rosselló de Sant Feliu de Guíxols i disposava de vehicle, Dolors Cucurella tenia un Opel, Antoni Borrell disposava d’un Peugeot, Magí Anglès –responsable de la Creu Roja- un Citroen, Jaume Pous–que treballava d’agent d’assegurances Plus Ultra- anava amb un Opel de 4 cilindres, Ramiro Traveria i Joan Simon amb un Fiat, Pere Marimon un Delage, l’Opel de Francisco Javier Riera Marsà o Jaume Sanarols que tenia un Hanomay, per citar-ne alguns.

A partir del 18 de juliol, es tenia constància de baixes de vehicles, sobretot perquè molts foren requisats pel Comitè Antifeixista. És el cas de la dona d’Esteve Trullàs que donava de baixa el seu cotxe Delage de 17 cavalls el 30 de setembre després de l’assassinat del seu marit i la desaparició del vehicle. Eduard Corbera també donava de baixa el seu Opel que fou confiscat. El vehicle de Josep Masana fou traslladat a Barcelona, el de Gertrudis Gasset perquè el seu Ford havia desaparegut. A Silveri Botey també li confiscaren el seu Essex Sedan, mentre que a Josep Amigó un Chevrolet. El Mercedes Benz de Pere Roig, que tenia una coneguda fàbrica de sabó al carrer Bruniquer, també li confiscaren. Un altre automòbil requisat fou el Citroen de Francesc Parellada de la Fonda Europa. El Chevrolet que transportava els passatgers que anaven des de la Fonda Europa a l’Estació del Nord fou incautat. També es va quedar sense el seu Citroen el fuster Josep Jonch, entre d’altres.

domingo, 6 de abril de 2014

Joan Rovira, un alcalde de la CNT a Granollers

Joan Rovira i Pla va néixer a Granollers el 1900 i morí
a la mateixa ciutat el 1977. Va ser alcalde de Granollers del 16 de juliol de 1937 al 5 d’octubre del mateix any. Fill de Francesc Rovira de Lliçà d’Amunt i de Francesca Pla de les Franqueses. Rovira havia treballat com a sagal a Can Cristòfol de Vilanova del Vallès quan tenia 14 o 15 anys. Precisament en Jaume Catafal de Can Cristòfol li recordava a Miquel Rovira, fill de Joan Rovira, que un dia que plovia molt, el seu pare el va posar sota unes cols perquè no es mullés. Després treballà a la fàbrica de la Vídua Torras. En Rovira era apreciat pels propietaris de la fàbrica com a treballador, segons comenta el seu fill Miquel. Però era de la CNT i volia millores per als treballadors. Un dia el van detenir després d’una vaga i va ser acomiadat. Després dels fets del 6 d’octubre del 34 es va amagar a casa d’uns cosins. Al començament de la Guerra estava sense feina i vivia al carrer Dr. Wilson de Granollers, juntament amb els seus pares i amb la seva esposa, Maria Monràs i Busom de Cal Fideuer, que treballava de teixidora a la fàbrica de Can Comas, i els seus dos fills de curta edat: Antònia i Miquel. Durant les primeres setmanes de la guerra anava per les cases de pagès de Palou considerades de dretes per confiscar menjar o bestiar per al front. Anava sempre amb Josep Espinalt. “Alguns veïns em van dir que el meu pare es dirigia d’una forma més pacífica i no com la resta que anaven amb amenaces. Es necessitava menjar per la ciutat i per als milicians i soldats que estaven al front”, explicava Miquel Rovira. Joan Rovira va assumir el càrrec com a conseqüència de la destitució i detenció de Manuel Fabregat per ordre del delegat d’Ordre Públic de Granollers i comarca, el qual, després dels Fets de Maig, fou enviat a Granollers amb la missió de desarmar la rereguarda i destituir i detenir els regidors de la CNT. La sessió plenària del 16 de juliol fou convocada i presidida per ell, i un cop destituïts els regidors de la CNT, la federació local del sindicat va prendre l’acord de col·laborar igualment amb l’Ajuntament i va designar sis altres afiliats per substituir-los. Aquella mateixa tarda el delegat d’Ordre Públic els declarà possessionats dels càrrecs i Joan Rovira i Pla fou designat per ocupar l’alcaldia interinament, fins a l’elecció definitiva, atès que els altres regidors volien consultar els seus respectius partits. Aleshores manifestà que “l’única cosa que desitja és que hi hagi unió i compenetració entre tots els companys que formen l’Ajuntament” i el delegat li demanà col·laboració a l’hora de desarmar la rereguarda. Tres dies després Joan Rovira assumí l’alcaldia fins que, dos mesos més tard, els regidors destituïts foren rehabilitats. Miquel Rovira destacava que el seu pare va prohibir matar aviram, sobretot conills que era el més abundant en aquells temps a les cases, ja que havien d’anar cap al front. Durant els mesos en què Joan Rovira exercí de batlle la ciutat es trobava en una precarietat econòmica extrema. Els regidors es mostraven molt preocupats per la situació molt greu d’atur a la construcció, però amb els pressupostos municipals no es podia emprendre cap obra i tampoc no es podia accedir a una subvenció, per la falta d’ordenació pressupostària. Faltaven proveïments, queviures i benzina. Aquesta situació es deteriorà encara més en els mesos següents i derivà cap a un enfrontament amb els pagesos de Palou, que van amenaçar de segregar-se de Granollers. Després del seu cessament a finals de 1937 tornà a l'empresa tèxtil Torras del carrer Josep Umbert. Quan el 28 de gener de 1939 les tropes franquistes van ocupar Granollers, ell era en una columna al bosc de can Comes de Lliçà d'Amunt. Va ser capturat i enviat al convent dels pares franciscans de la plaça de la Muntanya que servia de presó; però va aconseguir escapar-se. Quan un carro de provisions s’anava del recinte del convent, es va amagar a sota i es va poder escapar. Va anar cap a casa seva, el primer lloc on les forces franquistes pensaven que no s’hi amagaria mai. A més davant de casa seva hi vivia un guàrdia civil i per por, es va dirigir a casa del seu cunyat Saborit. Després va marxar a Llinars del Vallès, on va trobar feina en un mas. Rovira va adoptar un altre nom, Però els falangistes de Granollers, Vendoiro i Vila, el van descobrir i un dia el van esperar que tornés de treballar del mas on es trobava. Quan arribà el detingueren però els hi va dir que el deixessin dutxar-se i posar-se roba neta. Aquell moment fou aprofitat per Rovira per anar-se per la part de darrera la casa. De nou aconseguí fer-se escàpol mentre era perseguit a trets. Tornà cap a casa del seu cunyat a Granollers però de seguida es va mentalitzar que havia d’anar cap a França. Ho va fer a peu i en alguns trams amb algun vehicle que trobava pel camí. Va anar per Celrà i cap a la frontera, on fou conduït al camp de concentració d'Argelers. Va poder sortir-ne quan un familiar d'uns amics de Granollers, Margenat, que era venedor de licors, li donà feina a la seva casa de Caudiès-de-Fenouillèdes. Hi va viure fins al 1941, quan es traslladà a Maury. Va mantenir contactes amb la resistència a l'exili, que celebrava reunions a l'hotel Continental de Perpinyà. Durant tot aquest temps va treballar de pagès. A partir del 1948, la seva esposa i fills travessaven sovint la frontera per anar-lo a veure perquè li van dir que ja no tindria problemes per tornar, però ell no se’n refiava. Va poder tornar l'any 1966, però per precaució deixà la casa del centre de la ciutat (al carrer Wilson) i fer-se una casa en una parcel·la que tenia a Palou on va morir l'any 1977.

domingo, 23 de febrero de 2014

La mort del primer granollerí al front de guerra, Joan Cerdà

Ara fa uns dies Rosa Maria Isart, una escriptora barcelonina, em va enviar un e-mail perquè volia un exemplar d'aquest llibre. Ella tenia un conegut que li podria interessar 'La Revolució de 1936 a Granollers' i li vaig enviar un exemplar. La meva sorpresa va ser que aquest llibre era per Antoni Cerdà, fill de Joan Cerdà, un guàrdia municipal de Granollers que va ser el primer granollerí mort al front de guerra. La seva sorpresa va ser quan fins i tot va veure que apareixia ell al llibre i que a més va poder conèixer dades que no sabia. Només per aquestes coses val la pena haver fet aquest llibre. Aquest és un breu apunt del que vaig dir al llibre i una foto del seu enterrament pels carrers de Granollers, que va ser multitudinari. "A finals de juliol va passar pel centre de Granollers un batalló de tropa procedent de Figueres amb una vintena d’autòmnibusos i un bon nombre de Guàrdies Civils que, ocupant diversos vehicles, formaven una llarga caravana que anava cap a Tarragona. Els granollerins els van rebre amb entusiasme i amb el puny en alt. El Comitè els hi demanà que es quedessin “a fer un ressopó”. Entre els soldats hi havia el granollerí Pau Navarro, oficial músic major. Amb aquesta columna que venia de Figueres també es van enrolar els guàrdies urbans Vicenç Pedragosa ‘Sagi’ i Joan Cerdà, acompanyats del xofer Pere Duran. Vicenç Pedragosa Tarragó, nascut el 8 d’agost de 1909 a Tiana, vivia al carrer Comte de Benlloch. En Sagi, que va estar al front de Lécera (Aragó), fou després reintegrat com a guàrdia urbà. Joan Cerdà Tena vivia al carrer Josep Umbert. Va néixer el 2 de gener de 1903 en un poble de Terol i vivia amb la seva dona Ramona Martínez i el seu fill Antoni. Cerdà va anar al front d’Osca i fou el primer granollerí mort en combat. El trasllat va ser l’11 de setembre del 36, un divendres a la tarda, fou una gran manifestació de condol. La comitiva partí de l’Ajuntament, passant pel carrer Ricoma, Prat de la Riba fins al cementiri". És clar que arran d'aquesta mort, es van produir la revenja dels grups més radicals, provocant la mort d'altres granollerins a qui consideraren en aquell moment propers als franquistes. Poc després sortiria la denominada Columna del Vallès.
"

domingo, 6 de octubre de 2013

Els fets del 6 d'Octubre de 1934 a Granollers

Avui, 6 d'octubre, es compleixen 79 anys dels denominats fets del 6 d'octubre de 1934, que va ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola i que va portar a algunes morts, empresonaments del president de la Generalitat i repressió a les institucions catalanes.
A Granollers també, en un primer moment, els sectors d'Estat Català també van secundar aquesta insurrecció però de seguida van deixar les armes. Llavors es va producció una revolta anarquista que va posar amb molts problemes la caserna de la Guàrdia Civil, que era al Carrer Conestable de Portugal, i va provocar l'arribada de tropes de l'exèrcit que van llançar unes quantes canonades contra l'edifici de l'Ajuntament on estaven amagats els anarquistes de granollerins. Aquest és un fragment del llibre on parlo d'aquests fets i que és un signe més del que passaria dos anys més tard.


"A part dels conflictes laborals, Granollers també fou un dels llocs on els denominats ‘Fets del 6 d’Octubre’ de 1934 van tenir una repercussió a Catalunya i que també són un element més per entendre la revolució que es produí a la localitat a partir del 18 de juliol de 1936. Aquests fets tenen com a rerefons les crítiques contra el nou govern estatal i l’entrada de ministres de la CEDA, el partit de les dretes espanyoles i considerat poc republicà, i per la negació de la llei de Contractes de Cultiu. A Catalunya, el president Companys proclamà l’Estat Català però tan sols fou recolzat pels independentistes. La CNT no va actuar tret d’alguns llocs com a Granollers, que ho va fer de forma autònoma.
El 5 d’octubre al matí va circular el rumor que a Barcelona havia esclatat una vaga general. Cap a les onze del matí començà una vaga a Granollers. Els taxis de la plaça Maluquer i Salvador es van retirar i empreses com Can Pinyol o els tallers de La Gralla van aturar la feina. A la tarda, les botigues tancaren, tret dels cafès. En aquella mateixa nit un grup d’obrers va anar a la Porxada i va obrir el local de la CNT clausurat.
Des de l’ajuntament, encapçalat per Esteve Camillo, es va fer un pregó al vespre perquè l’endemà les botigues obrissin. “Els del Sometent armats patrullaven per la ciutat per mantenir l’ordre. Tot i això, transcorregué el dia sense incidents”, indicava Ferran Salamero, corresponsal de La Vanguardia. Com cada dissabte les autoritats demanaven que s’anés a cobrar la setmanada. A la ràdio sonaven himnes patriòtics catalans i el missatge del conseller de Governació, Josep Dencàs, era el de mantenir l’ordre. A la nit els cambrers van fer vaga i als bars només hi servien els propietaris.
A l’endemà, el 6 d’octubre, l’ambient estava enrarit esperant notícies de Barcelona. A les 8 i 12 minuts del vespre, els granollerins escoltaren a la ràdio el president Companys proclamant l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i declarant que s’havien trencat les relacions amb el govern central. A dos quarts d’onze de la nit “la campana grossa brandà toc de Sometent”. De militants d’Estat Català n’hi havia ben pocs a Granollers. Entre ells Josep Coll, president de la Joventut d’ERC-Estat Català. Cap al 1933 també s’havia creat una delegació del Partit Nacionalista Català, un grup separatista escindit d’ERC i d’Estat Català. En formaren part Font de Falgà, com a president, Arnald Vilardebó com a secretari, i Manel Pagès com a vocal. Pagès comenta que Vilardebó, un estudiant d’enginyeria tèxtil, de seguida es va destapar “En pocs dies gestionà un local: un primer pis amb una gran balconada a la que d’un pal hi penjà una gran senyera amb l’estel blanc sobre camp triangular blau, davant de l’Hotel Europa. Havia convertit el cafè de l’Europa en tribuna de controvèrsia política,... Malauradament fou agressiu vers els altres partits que no tenien el seu credo, especialment contra els anarquistes. Va esclatar amb pamflets insultants i absents del més elemental sentit polític. Perdé allò que havia guanyat. El van apallissar. El traslladàrem més mort que viu a Barcelona i el partit es va dissoldre”.
Fins a aquells moments, a Granollers no s’havien produït incidents sagnants. Però abans de mitjanit del 6 d’octubre, grups de gent armada van recórrer els centres polítics considerats desafectes i van iniciar destrosses. Es van dirigir al Centre Tradicionalista i van llançar pel balcó el seu mobiliari. Es va fer una gran foguera al mig del carrer sense que el Sometent fes res per impedir-ho. Això es va repetir al local de la Lliga, a Can Compte. Al Centre Catòlic, “elements que es deien de l’autoritat van fer un registre i van clausurar l’edifici posant un cartell que deia ‘Clausurat governativament’ amb un segell de l’alcaldia. Fou assaltat el Centre Radical d’Aliança Republicana i alguns dels que van entrar van aprofitar per refrescar-se amb diverses begudes”. Diumenge al matí ja no es sentia música patriòtica a la ràdio. L’exèrcit ja tenia controlada la situació a Barcelona i els membres d’Estat Català de Granollers van tornar cap a casa seva. Al migdia del diumenge 7 d’octubre, un grup de gent, bàsicament de la CNT, anà a la Porxada i pujà a la Casa Consistorial animant a la rebel·lió contra el feixisme. A aquella hora la gent sortia de missa. Van tallar les comunicacions de telèfon i telègraf i es van fer escorcolls a la recerca d’armes. Es requisà un Talbot de la vídua de Joan Montañà i un taxi de Marià Puig. “En aquells moments va iniciar-se la veritable revolució”, afirma Fèlix Rodrigo quan la CNT s’apoderà de les armes que havien deixat els d’Estat Català. Un article al diari La Solidaridad Obrera (22/01/35) indicava que en un primer moment “las autoridades locales que junto Esquerra, Estat Català, Partit Nacionalista y toda una mescolanza de partidarios y colores descoloridos que les vimos durante la semana fusil al hombro parando autos, requisando camiones y haciendo registros y mil alardes de chulería, envalentonados por la impunidad con que contaban, se los tragó la tierra cuando llegó el peligro”.
Al migdia els revolucionaris eren els amos de la ciutat. Requisaren un camió i mitja dotzena d’homes van anar cap a les Franqueses a buscar dinamita. A les 4 de la tarda els revolucionaris, que eren més d’un centenar, s’apoderaren de l’autobomba dels Bombers i l’ompliren de benzina. Salamero comentava que es presentaren “al ‘poste’ de benzina de Can Armengol a la plaça dels Porcs amb uns camions de regar buits. Exigien que l’Armengol, per la seva religiositat, l’omplís de combustible per incendiar l’església. No va tenir cap altra alternativa. Així que va caldre bombar fins omplir aquell ‘trasto’. Ho feu resant i a cada bombada anava dient: Que no cremi”. Van dur el camió davant de l’església de Sant Esteve i del col·legi de Sant Josep i van ruixar-los amb benzina. A les 5 arribaren una vintena de guàrdies civils que impediren l'incendi. El Diluvio dóna una altra versió, “explotó un artefacto en las puertas de la iglesia que debía facilitar la entrada para su incendio; pero después, atendiendo indicaciones amistosas o decisión propia, prescindieron del auto-bomba, sin llevar a cabo los propósitos”. (11-10-34)
Els guàrdies civils “entraren pel carrer Santa Esperança, davant de l’Ajuntament i van ser rebuts a trets i un dels guàrdies, l’Hernández, que quasi sempre solia estar sota influències etíliques, va ser ferit a una cama”, comentava Agustí Lorenzo. La Guàrdia Civil, en no controlar la situació, s’agrupà a la caserna del carrer Conestable de Portugal. Va ser una nit de molts trets. Van ser ferits lleus dos guàrdies, Antonio Torregrosa i Felipe Gómez –procedents de Sant Celoni- i greus Adolfo Hernández i Pere Llop. Foren atesos pel dentista Bossy i pel metge Francesc Merino a la Creu Roja. Mentrestant els anarcosindicalistes van fer una barricada davant de la Fonda Europa. Pere Diumaró, que vivia a la Taberna de Can Peret que feia cantonada amb la plaça de la Corona, recorda aquells fets. “Quan hi havia problemes al carrer el meu avi em deia que anés cap a dalt a les golfes. Des de la finestreta vaig poder veure com des de la cantonada els revolucionaris anaven disparant trets cap a la caserna. Després arribaren els soldats”.
Segons La Vanguardia, “cuando ya los guardias civiles sitiados acababan las municiones, a primeras horas de la mañana, con exposición de su vida logra salir a la calle la esposa de un guardia, llamada Enriqueta Olbera, y comunica telefónicamente con Barcelona pidiendo refuerzos”. La gent es va adonar com les gastaven els revolucionaris però també de la resposta de l’exèrcit. L’entrada de les tropes a Granollers, formades per cavalleria, infanteria i artilleria, va ser contundent. Eren uns 50 homes i anaven amb dos canons de la sisena bateria del regiment de muntanya número 1, dues companyies d’infanteria, 80 homes del novè de Cavalleria i una secció de 20 guàrdies d’assalt. Van arribar cap a dos quarts de deu del matí per la carretera N-152 passant pel pont del riu Congost i allà ja van disparar uns trets d’advertència. Després entraren pel carrer Prat de la Riba, Alfons IV i la plaça de la Corona on van emplaçar un canó tot disparant una altra salva que foradà un dels fanals que hi havia a la voravia del llavors carrer Doctor Robert. Els guàrdies d’assalt van anar a La Unió Liberal per dispersar a cops de porra els que es trobaven allà. Després anaren pel carrer Santa Esperança i entraren a la plaça de la Porxada. A la cantonada de Can Burgués es van aturar en rebre trets des de l’Ajuntament. Des d’allà van disparar foc de canó a la façana del consistori. Una vintena de canonades van fer blanc i els que estaven dins es van anar escapolint per darrere. Abans de les dotze del migdia ja s’havien apoderat de l’edifici. Esteve Velilla diu que un projectil va anar directament al rellotge de l’Ajuntament. “D’aquest fet va sortir una cançó als Coros de Can Mariano. Deia ‘Busca la busca que la busca no trobaràs’ referent a la canonada que van tirar a una de les agulles del rellotge del consistori”. Després de les canonades, al rellotge li faltaven els 6 i 9. Francesc Forniés recorda que un projectil “va passar pel mig d’una farola de davant de l’Ajuntament i encara s’aguantava dreta”. Els revolucionaris es van escapar per la part de darrera de l’Ajuntament, al passatge Sant Bartomeu. “Va quedar plantant cara, tota sola, una noia fins que al final també es va escapolir pel mateix camí que els seus companys”, segons Pere Crusellas al llibre ’60 anys després’ i Agustí Lorenzo a ‘La nena’. La Gralla assegurava que era un jovenet “contusionat i mig asfixiat pel fum de la pólvora, el qual fou curat i detingut”. El Correo Catalán deia que molts dels “rebeldes consiguieron fugarse y salir de la ciudad, hacia el campo por donde la tropa les persigue, especialmente al que acaudillaba a los rebeldes conocido por Paulet” (10/10/34).
El Comandant García Gomis cridà l’equip de govern i l’alcalde Camillo fou detingut. Francesc Bofill s’encarregà de l’alcaldia. L’edifici de l’Ajuntament va quedar malmès. Tant la façana, com el balcó central, el rellotge i diverses finestres van quedar perjudicades a l’igual que el saló de plens, el departament destinat al Jutjat a la planta baixa, el saló i la secretaria. Les caixes de cabdals estaven forçades i la documentació era per terra. Es va habilitar provisionalment l’edifici de l’Escola de Música. Dies després dels fets, el ban signat pel comandant prohibia la formació de grups de més de tres persones, així com les reunions a centres i societats. Els desperfectes foren valorats en 30.000 pessetes.
Granollers havia viscut quatre dies molt moguts. Va morir Joaquín Aparicio, veí d’Alcanyís i representant de Renault, que viatjava en un taxi i es va veure immers en el tiroteig. “Per justificar-se, els soldats van dir que era un súbdit francès i que al no fer cas al senyal d’atur el van disparar. No era veritat, van fer-ho quan baixava del cotxe, caient mort a terra”, relata Agustí Lorenzo. Ana Rodríguez fou ferida quan mirava per la finestra de casa seva. Els detinguts van ser conduïts al Dipòsit Municipal, mentre que les tropes s’allotjaren a la Caserna. A més de l’alcalde, es va detenir, entre altres, a Pere Iglesias, Lluís Jiménez, Joan Escrits, Bartomeu Fitó, Cebrià Clavera, Genís Mayordomo o Emili Rossell, “a qui fou concedida llibertat provisional per raó que la seva esposa ha donat a llum un nen”. (La Gralla, 11-11-1934) A més la Justícia reclamava a Magdalena i Joan Pericas, Vicenç Marcet, Joan Ruaix, Esteve Serras, Josep Coll, Manuel Fabregat, Llucià Paulet, Valeri Mas i a l’excap de policia, Pablo Lope. Foren alliberats Miquel Ter, Josep Piñel, Joaquim Piera, Ramon Mestre, entre altres".

viernes, 20 de septiembre de 2013

La filla de Pedro Roca, un anarquista de Granollers

L'altre dia em va trucar la néta d'un anarquista de Granollers, Pedro Roca Prieto. Em va dir que estava molt sorpresa i entusiamada perquè va descobrir el meu llibre i a més destacava biografia que hi ha del seu avi. La seva mare Dolors, filla de Pedro Roca, que té 80 anys, la va deixar a Granollers a una família de Granollers quan es va exiliar el 1939. Roca va marxar cap a Mèxic i va morir el 1941. Va descobrir coses que desconeixia del seu pare i que vaig poder localitzar en arxius, llibres i fonts orals. Aquesta és una de les coses que em fan enorgullir més d'aquest llibre ja que aquesta senyora, a la seva edat, ha pogut conèixer més dades del seu pare ja que ella a penes tenia sis o set anys. Un dia d'aquests quedarem amb la filla i la néta i conversarem més sobre qui era el seu pare i la situació que li va tocar viure en aquells complexos i difícils anys.
Aquesta és la ressenya de Pedro Roca Prieto. Nascut el 29 (en altres llocs el 13) de febrer el 1900 a Cartagena. Treballava de fonedor a Can Trullàs i vivia al carrer Unió amb la barcelonina Adelaida Martínez, Josep Martínez –oncle de la seva esposa i que era guarda de l’Ajuntament-, i els fills Dolors, Llibertat i Pere. Cap a la dècada dels anys vint ja pertanyia a la CNT. El maig de 1933, Pedro Roca ja fou empresonat per una vaga. El 1934, pels fets del 6 d’octubre va ser empresonat al vaixell ‘Argentina’ (La Vanguardia, 1/12/34) amb Jacint Barnet i Jaume Vila, tot i que després els alliberaren. En un article el 27 de febrer de 1935 a Solidaridad Obrera explicava que a Les Franqueses s’estava celebrant l’enterrament d’una filla de Pedro Roca. “El acto, que fue civil, revistió una sentida manifestación de duelo, por tratarse de ser el primer acto civil que ha tenido lugar en esta población, cuyos habitantes, seguramente no se han enterado que están dentro de una República de trabajadores laicos”. Es queixava que les autoritats van posar moltes dificultats per a la celebració d’aquest enterrament civil i agraïa que es pogués fer “gracias a la imposición del juez de Primera instancia de este partido”. Roca fou el delegat de Treball del Comitè i després de l’Ajuntament. Fou nomenat delegat-interventor per part de la Generalitat de la Col·lectivitat Metal·lúrgica Trullàs el 14 de febrer de 1937. Va ser regidor de Treball i va ser detingut i conduït a la presó Model de Barcelona juntament amb l’alcalde i regidors després dels fets de maig de 1937. Després de tres mesos fou alliberat i va tornar a ser regidor. Durant la guerra sembla que es va allotjar a la casa on havia viscut el procurador Vallbona al carrer Prim, segons versió de Carles Vallbona. Més tard aniria a viure al carrer Caputxins, a la denominada Casa Sopas, i treballava a la foneria de Can Trullàs fent material de guerra. Alguns testimonis afirmen que se’l va veure amb una arma als primers dies de la revolució. Segons un informe franquista “distinguióse por su violencia en la organización de colectividades usando siempre la amenaza”. Segons Lorenzo Castro, Roca fou qui va salvar momentàniament de la mort als capellans que estaven a la presó de la ciutat perquè tot just abans de la guerra, un dels mossens que estaven allà, li havia fet els tràmits per casar-se. El frare Pedro Melero destaca en la seva autobiografia que quan estaven a la presó de Granollers juntament amb el pare Castro i altres religiosos, arribaren a les 2 de la matinada dos cotxes del Comitè de Montcada que els volien afusellar. El responsable de la presó va anar ràpid a l’Ajuntament i des d’allà van trucar el Comitè de Granollers. Aquest els avisà que a la presó “había dos autos para sacar a los presos, y he aquí que uno del Comitè de Granollers, llamado Roca, cogió su fusil y marchó directo a la cárcel a ver lo que pasaba con nosotros. Cuando llegó Roca, empezó a blasfemar contra los del Comité de Montcada y a decirles a aquellos malvados que allí nadie mandaba más que él y que si teníamos que estar muertos, ellos ya lo hablarían... Al marcharse los autos Roca y otros tres vinieron a tranquilizarnos y a decirnos que no nos pasaría nada mientras ellos estuviesen al frente del movimiento”. Al ple de l’Ajuntament del 5 de novembre de 1936, Roca demanava que els obrers que treballaven de franc en l’enderroc de l’església de Sant Esteve, se’ls hi pagués una quantitat econòmica, a més de poder anar als menjadors populars, proposta que va ser acceptada. Pedro Roca i la seva esposa Adelaida van emigrar a Montauban (França) el 1939. Posteriorment Roca s’exilià a Mèxic on morí el 1941. Segons informació cedida per Sergi Barredo, a la pàgina d’Internet (www.exiliados.org) hi ha la llista de passatgers del vapor “Saint Domingue” des de Fort de France (Martinica) al port de Coatzacoalcos, Veracruz, on arribà el 26-VII-1940. El vaixell agafà els passatgers del vapor ‘Cuba’, que sortí de Bordeus el 19-VI-1940, sent capità Jacques de Framont. Entre els passatgers estava Roca. Existeix una fitxa del Servicio de Migració mexicà en el qual indica les seves dades personals (cabell castany, d’1’62 metres d’alçada i que tenia tallada una part de la falange del seu dit índex de la mà esquerra. Pel que fa a la seva professió era fonedor però també agricultor i que va arribar a Mèxic en l’esmentat vaixell. La seva residencia va ser a Mèxic DF i va morir poc temps després. La filla de Pedro Roca i Adelaida Martínez es deia Carme Roca Martínez que, segons el padró d’habitants de 1940, figurava com a hoste al carrer Corró, 143 (encreuament amb el carrer Valencia) on vivien Miquel Pregona Duch (72 anys), Rosa Montagud Pericas (73 anys) i Montserrat Pregona Mompart (45 anys). En aquell moment la nena tenia 8 anys i els seus pares es van veure obligats a deixar-la a Granollers. Segons testimoni oral de Bernardino Roman (franciscà conventual) a Sergi Barredo, Pedro Roca i Adelaida Martínez van deixar a la seva filla per Montserrat Pregona, molt relacionada amb els frares. Poques persones coneixien la filiació de la nena i es van fixar en Montserrat per ser una persona bondadosa i discreta i que cuidà de la nena. Algunes famílies, com els Lamarca, l’ajudaven en la manutenció de la nena. Carme es casà el setembre de 1954 amb un empresari tèxtil mataroní.

miércoles, 7 de agosto de 2013

Vallesans al Front d'Aragó

Al cap de menys de 2 mesos d'iniciar-se la guerra, una columna de vallesans van marxar cap al front d'Aragó per ajudar a la República a sufocar l'aixecament militar. És la Columna del Vallès Oriental, una columna on va tenir un pes important la gent vinculada a la CNT-FAI però en la qual hi van formar part gent de tots els partits i sindicats al costat de la República. Val a dir que va ser una Columna formada per voluntaris tot i que es va acabar d'omplir per nois de les quintes. El gruix de milicians eren de Granollers però n'hi havien de tots els pobles del Vallès Oriental més algun de l'Occidental. Al llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers' apareixen tots els noms de les persones, d'on eren, l'edat i de què treballaven que van forma la Columna del Vallès que va partir de Granollers cap a Vicién (Osca). A la foto, una targeta postal d'un granolleríde la Columna, Francisco Cladellas, que enviava a la seva família.

sábado, 3 de agosto de 2013

La Granja col·lectivitzada de Can Duran a Canovelles durant la Guerra Civil

El 18 de juliol de 1937 la Policia de la Generalitat va incautar la Granja col·lectivitzada de Can Duran ja que el seu administrador, Josep Espinalt, havia desaparegut. Espinalt era conseller d’Agricultura de l’Ajuntament de Granollers, membre del sindicat dels Rabassaires però de clara tradició anarquista des de principis de segle a la comarca del Bages. Segons la comissaria general d’Ordre Públic l’acusà d’incrementar el nombre de caps de bestiar durant el seu mandat a la granja “imponiendo a los vecinos multas de semovientes”. Can Duran fou un exemple de granja col·lectivitzada. Entre les persones que van declarar arran d’aquesta incautació i judici hi havia Isidro Izquierdo Querol, nascut a Iglesuela del Cid (Terol), i que treballava des de 1927 a la Granja. Durant la guerra va estar al corrent de tot el que va passar a la finca. Can Duran pertanyia des dels anys vint a Antonio Pérez López, resident al carrer Trafalgar de Barcelona. Pérez venia a Can Duran en algunes temporades, sobretot a l’estiu. Amb l’esclat de la guerra i per por a ser perseguit, Pérez se’n va anar a Itàlia l’11 d’agost de 1936. Izquierdo deia que Pérez no era cap facciós “sino que era amante de la clase trabajadora, y que se dedicaba al negocio del cacao i café a Fernando Poo (Guinea)”. Segons ell, diverses persones demandades al Jutjat de Barcelona per Pérez que li devien diners del negoci del cafè, l’havien amenaçat de mort. Aquests aprofitaren la situació per espantar-lo i estalviar-se de pagar els deutes. Segons informació d’Izquierdo, Can Duran tenia una casa de dos pisos i planta baixa, a més de jardí. Tenia 93 hectàrees de terreny i d’elles unes 40 es cultivaven durant tot l’any. El fruit principal eren avellanes, blat i civada. Les avellanes li deixaven unes 4.200 pessetes a l’any i el cereal unes 2.000, mentre que la civada la donava al bestiar. La resta de les hectàrees les cultivaven altres persones de Canovelles, entre elles el Tronxaire –que havia mort feia uns mesos-, Francesc Pous, Pere Cors, Francesc Cors i altres. A l’inici de la guerra hi havia 400 gallines i 36 capons que valien unes 4.000 pessetes, 100 pitxons, 8 faisans, dos vedells, 30.000 quilos de blat de moro, quatre quarteres d’ordi. Deia que als primers dies van venir uns homes armats i es van endur gallines. Més tard arribaren altres que es van emportar més aviram pagant el seu valor. Així van poder pagar els jornals als treballadors. Tres vedells se’ls va endur un Comitè de Barcelona i altres Comitès de la comarca s’emportaren coberts, vaixella de plata,... El 20 d’agost de 19
36 Josep Espinalt, responsable d’Agricultura del Comitè, es presentà a la finca i es van endur els 30.000 quilos de blat de moro, dient que ja ho pagarien. Requisaren una màquina premsadora, una per segar, matalassos, llençols i garrafes plenes de licors. El 20 de setembre, per raons higièniques, responsables de l’Hospital demanaren treure del seu centre dues vaques requisades que donaven llet als malalts establerts allà. Espinalt decidí portar-les a Can Duran. Així començà aquesta granja col·lectivitzada. Després arribaren 200 pollastres, una vuitantena de conills, una seixantena de conills petits, vuitanta gàbies per conills. En diverses etapes i fins al febrer de 1937, tenia 32 vaques i un toro, un carro, tres cabres, dues eugues i una jaca, a més d’eines agrícoles.. Alguns d’aquests animals es van morir o es venien. Izquierdo declarava que els, conills, el carro i les gàbies eren de Can Duros de les Franqueses. El producte de les granges i els animals era liquidat per Izquierdo cada diumenge al Sindicat Agrícola de Granollers. Reconeixia que diàriament s’enviaven 30 litres de llet a l’Hospital i rebia per la seva feina 225 pessetes al mes, menys el darrer que en va rebre 300. Can Duran va esdevenir a partir d’aquesta data el lloc on es portaven els animals i material requisat d’altres cases de pagès a favor de la col·lectivitat agrícola. D’allà sortien cada dia una quantitat important de llet a l’Hospital i la resta es venia a uns preus ‘raonables’ mentre en van poder tenir suficient quantitat. Text extret del llibre La Revolució de 1936 a Granollers.